La respiració

“Com inspirar” ha estat motiu de controvèrsia al llarg del temps entre dos dels corrents més destacables: l’europeu, absolutament influenciat per l’ òpera, que diu que l’aire s’ha d’agafar pel nas; i el nord-americà, que diu que s’ha d’agafar per la boca.

A Èvic diem: agafem-lo per on puguem.

Ara bé, mai hem de generar tensió a l’hora de prendre aire.

Si tenim temps en la inspiració prenem-lo pel nas de manera relaxada i lenta. Com si oloréssim una rosa o un perfum. Mai de manera brusca. Si prenguéssim l’aire pel nas de manera ràpida crearíem tensió. I això ja hem vist que no es efectiu alhora de propagar el so mitjançant els ressonadors.

Però normalment , enmig d’un discurs o d’una frase musical, no tenim temps  d’inspirar lentament. Si ho féssim rellentiríem el discurs, en tallaríem la continuïtat, segurament en dificultaríem la comprensió i es faria etern. 

És aleshores que hem d’inspirar per la boca.  Sempre en poca quantitat. No necessitem gran quantitat d’aire si el sabem administrar bé i si muscularment treballem de manera adequada. Un excés d’aire també pot bloquejar el bon funcionament de l’organisme.

Ara bé, hi ha moments en els que és del tot recomanable prendre l’aire pel nas:  quan  ens trobem al carrer a temperatures baixes. Si inspiréssim per la boca l’aire glaçat contactaria de manera immediata amb el nostre organisme i el podria malmetre. Per contra, si en aquestes circumstàncies prenem l’aire pel nas, els pèls d’aquest el netegen d’impureses i a més la temperatura es regula en el seu pas pels conductes nasals.

Així doncs: quan tinguem temps o estiguem envoltats de circumstàncies ambientals poc favorables, intentarem inspirar pel nas.

Però  emetent  un discurs, sempre que les circumstàncies ambientals siguin idònies, és absolutament millor de fer-ho per la boca. De fet, si deixem que quan parlem el cos inspiri per sí mateix, sense obligar-lo, veurem que ell sol pren automàticament l’aire per la boca.

 

#parlemclar